divendres, 8 de juny de 2018

SILENCI A HOMBORI TONDO

L’escalfor dels últims raigs de sol del dia es deixava sentir sobre la cara de la petita Aisha, que, asseguda sobre una pedra calcària, s’eixugava les llàgrimes del seu rostre pueril mentre contemplava com el càlid sol malià s’amagava darrere l’Hombori Tondo.

Al mateix temps que l’astre rei es retirava d’escena, centenars de petits estels resplendents s’obrien pas en la foscor nocturna com si fossin un exèrcit de petites cuques de llum preparades per a il·luminar la plàcida nit africana.

Al fons, la majestuosa muntanya sagrada, la Mà de Fàtima, una muntanya totalment vertical amb forma de mà que els locals relacionaven amb la filla del profeta Mahoma, dominava, solemne, l’horitzó nocturn. Era allà, asseguda, contemplant el majestuós paisatge africà, on la menuda Aisha, deixant-se emportar per un profund sentiment de frustració, atenuava la seva ràbia llançant pedres contra la impertèrrita muntanya que rebia els atacs, silenciosa i serena.

Als seus escassos set anys, l’Aisha era una nena alegre i somiadora que gaudia dels petits plaers del dia a dia, com anar a l’escola a Barcelona acompanyada dels seus germans grans, el Mahmadou, d’onze anys, i el Dembo, de deu.

Tots tres havien vingut a Catalunya de ben petits i amb prou feines recordaven res del seu Mali natal, tret de la calor sufocant i les llargues distàncies que havien de recórrer per arribar fins al riu Níger, on solien compartir banys i rialles durant els seus primers anys de vida.

El que més agradava a l’Aisha de la seva nova vida a Barcelona era el fet de poder anar a l’escola. Gaudia escoltant la remor de veus que omplien les aules, era una enamorada de la dolça flaire que es desprenia dels llibres de text i es delectava deixant volar la seva imaginació per convertir-se en l’heroica protagonista de les divertides històries que els explicaven els mestres a l’hora del conte.

Però, sens dubte, el que més omplia de goig la petita Aisha era la seva ferma amistat amb la Joana.

La Joana era l’única filla de la Maria, la simpàtica senyora que regentava la botiga de queviures situada als baixos del modest edifici on la família africana s’havia instal·lat en arribar a Catalunya.

La Maria era una dona de cos menut i rostre angulós, engalanat per una cascada de rínxols daurats que li queien sobre les espatlles emmarcant el seu gran somriure afectuós i sincer.

La senyora Maria, com si de la fada del conte de la Ventafocs es tractés, havia estat la mentora i guia de la família, aconsellant-los i ajudant-los a l’hora de cercar treball i proveint-los del cabàs de la compra durant els difícils i durs primers mesos de la família fora del seu país d’origen.

L’afable Maria, vídua des que tenia trenta anys, sabia el que era tirar endavant una família amb mainada en condicions desfavorables. Quan el malaurat Miquel les va deixar a causa d’una terrible i atroç malaltia que se’l va endur quan la petita Joana tenia tan sols uns pocs mesos de vida, ella, que sempre havia estat una dona tímida i sense empenta, no ho va dubtar ni un segon i a les poques setmanes de la dolorosa pèrdua es va posar al front del negoci familiar, una petita botiga d’ultramarins situada als baixos d’un edifici antic del centre de la vila que els seus ancians pares, en Jordi i la Quimeta, havien comprat amb tots els seus estalvis per aconseguir sustentar la seva família.

La dissortada Maria, tot i la seva timidesa innata, s’havia guanyat en pocs mesos la simpatia i l’estimació de tota la clientela del barri, potser per la seva disposició a atendre les necessitats pròpies de cada client o potser moguts pel sentiment de planyença i compassió que els despertava aquella dona menuda i atenta amb qui la vida havia estat tan terriblement cruel i despietada.

Fos per llàstima o per estimació, en molt poc temps la botiga regentada per la dolça Maria va esdevenir un punt de trobada per a la gent del barri: uns hi anaven a comprar fruita, d’altres l’embotit, alguns tan sols a fer petar la xerradeta, però el que tots tenien en comú era la seva disposició a ajudar la jove dependenta en el que fes falta, tant se val si es tractava de moure unes caixes de gènere fins al magatzem com de quedar-se un moment a càrrec del taulell de l’establiment. La gratitud i la generositat regnaven en aquelles quatre parets polsoses.

Per això aquell matí plujós de setembre, quan va veure arribar el Bakary i la Fatou Dembele amb els seus tres petits carregats amb dos voluminosos farcells ratllats que contenien totes les pertinences de la família, va afanyar-se a oferir als nouvinguts una calorosa rebuda.

Un cop resolts els primers obstacles, com ara la llengua o les diferències culturals, el matrimoni Dembele va veure en la gentil i sol·lícita Maria el seu àngel custodi, una espècie de fada moderna proveïda d’una baguette de pa en comptes d’una vareta màgica que el seu déu, Al·là, els havia enviat per ajudar-los a resoldre les dificultats que poguessin trobar en el seu viatge al vell continent.

Així, de mica en mica, l’amistat entre la família Dembele i la Maria i la seva petita Joana anava creixent dia a dia a còpia d’agraïment i respecte mutu.

Mentre el Bakary es passava el dia treballant com a ebenista a la fusteria del senyor Ribas, gràcies a la seva increïble destresa treballant fustes fines i -és clar!- a la influència de la Maria per convèncer el senyor Ribas i dissipar el seu recel inicial, la Fatou es dedicava amb cor i ànima a la criança dels seus tres fills i als quefers diaris de tota mestressa de casa.

Per a la Fatou el moment més esperat del dia era quan, acabades les tasques de la casa, baixava a la botiga de la Maria acompanyada dels seus fills i, mentre els seus menuts i la petita Joana compartien jocs al magatzem de la botiga, la dependenta, molt amablement, li donava classes perquè aprengués a parlar i a llegir la nostra llengua.

Alhora que la Maria i la Fatou estrenyien vincles i compartien moments plens d’una dolça complicitat, una nova i sòlida amistat s’anava forjant entre les seves filles. La Joana i l’Aisha tenien una unió molt especial, passaven moltes hores juntes compartint jocs, rialles i confidències, eren gairebé com germanes. Germanes procedents de dos mons totalment diferents unides per l’atzarós destí que va fer emigrar la família maliana a terres desconegudes.

Passaven les tardes plegades fent els deures de l’escola, jugant a fet i amagar, adornant els cabells de les seves nines amb elaborats pentinats plens d’acolorides llaçades o somiant com esdevindria el seu futur. S’imaginaven anant juntes a la universitat, compartirien la seva consulta de pediatria, i amb els diners que guanyessin es comprarien dues cases adossades al millor barri de Sant Feliu, l’una al costat de l’altra. Es projectaven casant-se el mateix dia amb el Marc i l’Aleix, els germans bessons de la seva classe, vestides amb sengles vestits de princesa fets amb sedoses teles i relleus de fils daurats com el blat, quedarien embarassades alhora i totes dues tindrien una nena; dues formoses i rialleres nenes que, seguint els seus passos, esdevindrien les millors amigues que mai el món hagués conegut.

Així, deixant-se enlairar per les càndides ales de la imaginació, passaven les tardes construint un encoratjador futur confeccionat per retalls de somnis puerils.

Cap de les dues nenes no podia imaginar que les vacances d’estiu de la família Dembele a Mali no eren tan sols un retorn als seus orígens per alleugerir el sentiment d’enyorança vers els seus familiars i coneguts; cap de les dues innocents criatures no podia imaginar que aquell calorós estiu truncaria per sempre els seus somnis d’infantesa.

Era una tòrrida tarda d’agost al poblat de Kibali, als afores d’Hombori, els nens jugaven dins el tancat del bestiar a empaitar els bous que de manera erràtica corrien espaordits d’un costat a l’altre del tancat, i mentrestant els adults dormien la migdiada dins les temperades cabanes d’adob que els aïllaven de la sufocant calor de l’exterior.

Tan sols un petit grup format per quatre ancianes restaven arraulides sota l’ombra d’un baobab com si esperessin impacients que es produís algun esdeveniment.

Al cap d’uns minuts aquella quietud pertorbadora es va trencar per l’estrepitós soroll de djembés, balàfons i kores que anunciaven l’arribada de la vella Bintou i el seu nombrós i fidel seguici.

Avisat pel xivarri i els càntics de la comitiva, el Backary va sortir vertiginosament de la cabana per rebre, emocionat, l’anciana llevadora. Els seus ulls negres com l’atzabeja guspirejaven intentant contenir les llàgrimes, amarats per una immensa felicitat i un joiós sentiment d’orgull. Després de tants mesos de sacrificis i penúries i allunyat de les seves arrels, per fi havia aconseguit reunir els diners necessaris per a portar de tornada a Mali tota la seva família per a la gran cerimònia.

Avui era el gran dia, el dia en què, en mans de l’experta i respectada llevadora, la sàvia Bintou, la petita Aisha, una nena eixerida i riallera, se sotmetria a la cerimònia de l’ablació, seguint la tradició, deixaria enrere la seva infància i s’endinsaria en una nova etapa de la vida dedicada a l’aprenentatge dels treballs de les dones de la seva tribu i a la recerca d’un marit adequat d’entre els nombrosos pretendents del poblats veïns de la regió de Douentza.

Aquella funesta tarda d’agost, quan es disposava a mutilar el cos fràgil de la petita Aisha, els ulls de l’anciana brillaven orgullosos; havia necessitat anys d’experiència per a aconseguir el prestigi de què ara gaudia com a llevadora, una professió molt ben retribuïda i molt ben considerada que havia heretat de la seva mare com una tradició familiar.

Després d’uns minuts eternament angoixants de plors i crits esfereïdors, l’Aisha, amb la mirada encara perduda a causa de l’intens dolor i l’esgotament, va fugir aterrida de la cabana i va córrer a refugiar-se en direcció al mont Hombori.

Allà es va adonar que els seus candorosos somnis mai no es farien realitat i, presa per un sentiment de ràbia i d’impotència, va descarregar el seu odi llençant pedres contra la impertèrrita muntanya que encaixava, silenciosa, l’escomesa.



Amanda Rodríguez
Guanyadora del grup d’adults

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada