El llegat dels Maies

El llegat dels Maies

El gran rellotge de la catedral de Mazatlan tocava les sis en punt de la tarda quan el petit Ameyali creuava veloç la plaça Machado per reunir-se amb el seu pare. Allà, a la cantonada entre el carrer Constitución i Sixto Osuna, prop del carrer Carnaval, era on es reunien cada divendres ell i el seu pare, l’Ikal, per fer plegats el camí de tornada a casa mentre s’explicaven les peripècies viscudes durant el dia.
El pare de l’Ameyali, l’Ikal, havia hagut d’incrementar el nombre de visites que feia al dia, treballant com a guia turístic de la preciosa ciutat de Mazatlan, al nord-oest de Mèxic, a la província de Sinaloa, per poder tirar endavant la seva nombrosa família quan la seva jove esposa, la Yaztil, va caure malalta.
Després de lluitar, valerosa, durant dos llargs anys, la despietada afecció va guanyar la batalla i va endur-se la fràgil Yatzil dels braços del seu desvalgut espòs.
L’Ikal va trobar-se de sobte sol amb quatre infants famolencs i àvids d’afecte i, pres per un sentiment de pànic i d’incertesa, va viatjar fins a la petita localitat de Sisqueros per demanar a la seva anciana mare, la vella Zazil, que deixés enrere la solitud i l’aïllament que suposava la seva planera vida a Sisqueros i s’aventurés a acompanyar-lo a Mazatlan per ajudar-lo a tirar endavant la seva desemparada família.
L’afable Zazil va ficar en una vetusta maleta les seves escasses pertinences i, sense posar cap tipus d’impediment, va pujar a la decrèpita camioneta vermella del seu fill rumb a la gran ciutat de Mazatlan, coneguda com la Perla del Pacífic.
Durant els seus primers anys de vida, l’Ameyali i els seus tres germans rivalitzaven a diari per l’atenció i l’estimació de la seva dolça àvia. Amb el pas del temps, però, el petit descendent maia, com l’anomenava la seva benvolguda Zazil, havia aconseguit amb la seva tendresa i la seva alegria robar el cor de l’anciana, i, ara que els seus germans eren grans i no necessitaven de tantes atencions per part de la sol·lícita iaia, el petit Ameyali s’havia convertit en la mà dreta de l’afectuosa Zazil.
En tornar de l’escola compartien junts les llargues tardes de primavera pastant tortillas de blat mentre l’anciana narrava minuciosament històries de la mitologia maia, que evocaven els mites de la creació de la Terra i les aventures dels déus precolombins -com ara Kukulcan, la serp emplomallada, Ixmucane, la vella deessa del blat, o els senyors de Xibalbà- al perillós i aterridor inframón.
El menut es delectava escoltant amb gran expectació les meravelloses històries sobre els déus sortides del Popol Vuh, el llibre sagrat dels maies, que l’àvia li regalava cada dia sota la suau brisa del capvespre, mentre tots dos pastaven les tortillas passant-les, amb un moviment gràcil, de mà en mà. Després les col·locaven meticulosament sobre el roent comal de fang i les deixaven coure lentament sobre la llenya vermellosa i candent. Un cop cuites, les embolicaven en un fi tovalló de lli, amb la mateixa delicadesa que una mare embolcalla el seu nadó en el primer amanyac de cotó i rus, per preservar-les fins a la tan anhelosa hora de sopar.
Aquells moments compartits amb la seva estimada iaia eren els preferits pel petit Ameyali de tot el jorn, ja que allà -assegut a la seva vella cadira de vímet, vora l’escalfor de la llenya-, escoltant la veu melosa de la Zazil i absort en les aventures de les poderoses divinitats maies, es podia abstreure dels seus pesarosos pensaments i del neguit i la tristesa que l’acompanyaven durant el dia.
I és que la vida del petit Ameyali a l’escola de vegades no era gaire fàcil, el germà petit  i escarransit d’una família nombrosa, orfe de mare, fill d’un humil guia turístic que passava les xafogoses jornades portant els despòtics turistes americans amarats de suor a visitar el centre històric -les Tres Islas, els Clavadistas- i a albirar les amagades balenes, el blanc perfecte per a totes les xanxes i bromes de la cruel Yaocihuatl. Tot i tenir la sort de comptar amb tres grans fidels amics com els bessons Quetzal i Yoltic i l’atenta Izel, el petit descendent maia titil·lava de por cada cop que es topaven amb la malintencionada Yaocihuatl i la seva escorta de desagradables perdonavides.
La Yaocihuatl, que en llengua nàhuatl vol dir “dona guerrera”, era la malcriada i despietada filla del president municipal; gaudia incomprensiblement d’impunitat per mofar-se dels altres nens de l’escola, i, acompanyada del seu seguici de brètols aduladors, es dedicava a imposar-se amb gran arrogància, infonent por a tots els companys, sobretot quan de jugar a l’ulama es tractava.
L’ulama era la versió moderna de l’ancestral joc de pilota dels maies. El nom ulama prové del nàhuatl ullamalitzli, paraula que significa “joc de pilota d’hule”, i que els maies feien servir per designar el seu majestuós joc de més de 3.500 anys. Aquest joc mesoamericà mil·lenari, que és el més antic conegut que fa servir una pilota de goma, formava part de tot un ritual i tradició i es feia servir sobretot per resoldre conflictes de diversa naturalesa, des de plets per terres, tributs i controls comercials fins a baralles de diversa índole. D’igual manera, la prepotent i malèfica Yaocihuatl el feia servir per desafiar tot aquell que gosés contradir-la, i, desafiant els seus contrincants a una partida d’ulama, pretenia sortir-se sempre amb la seva, ridiculitzant els seus adversaris i sembrant temença i inquietud entre la resta de companys de l’escola.
Un assolellat dia de primavera, mentre l’Ameyali gaudia de l’esbarjo amb els seus amics, els bessons Quetzal i Yoltic i la preciosa i gentil Izel, que en llengua nàhuatl significa “única”, la malastrugança va voler que, jugant a fet i amagar, s’entrebanquessin amb la impietosa Yaocihuatl i, d’una forta trompada, tiressin el seu exquisit esmorzar al terra arenós del pati. Vermella de ràbia i alçant la veu exageradament per captar l’atenció de tots els presents, la nena va desafiar l’Ameyali i els seus amics a una partida d’ulama aquella mateixa tarda, i va dictaminar que l’equip perdedor no tindria mai més dret a gaudir del pati de l’escola i quedaria reclòs dins la caseta del sorral durant l’hora de l’esbarjo.
A dos quarts de cinc d’aquella càlida tarda de primavera, l’Ameyali i els seus amics van presentar-se neguitosos a la vella pista, anomenada Tasle, situada al costat de l’escola. Allà, altívols, els esperaven els de l’equip rival, format per l’orgullosa Yaocihuatl i els seus tres sequaços: Yaotecatl, Acalli i Aztlan, que infonien la seva prepotència i  superioritat. Un cop establert el reglament, cada equip -format per quatre components- es va col·locar amb determinació en una meitat del camp, disposats a jugar el decisiu i transcendental partit.
Quan es va xiular el començament del partit, els apocats germans Quetzal i Yoltic van transformar la seva habitual timidesa en una agosarada valentia digna dels bessons sagrats Hunahpú, que en les aventures mitològiques que cada tarda narrava la vella Zazil van desafiar amb atreviment els senyors de Xibalbà a un partit del joc de pilota i van aconseguir vèncer i desterrar-los al regne dels morts. Posseït per l’esperit dels seus avantpassats maies, l’equip de l’Ameyali colpejava intrèpidament la pilota d’un costat a l’altre de la pista fent servir tan sols els malucs, fins que, defallit, l’equip de la Yaocihuatl no va aconseguir tornar la pilota i van caure tots quatre a terra abatuts pel cansament i la vergonya.
Aquella assolellada tarda de primavera el petit Ameyali va travessar el Paseo de los Naranjos més viu i joiós que mai per retrobar-se amb el seu pare i explicar-li la gran proesa que havien assolit ell i els seu amics, i com havien aconseguit, ovacionats amb gran fervor per tots els seus emocionats companys, enderrocar la tirania de la maliciosa Yaocihuatl i tornar a instaurar la pau i l’alegria al pati de la seva petita escola.

Amanda Rodríguez